dijous, 8 de setembre de 2016

Ramon Escaler, un artista torellonenc del segle XIX

Retrat de Ramon Escaler (obra de Willie)
que aparegué a la portada de La Tomasa
el 28 de juliol de 1893, pocs dies després
de la mort del qui havia estat director
 artístic del setmanari.
A la Història de Torelló, de Fortià Sola, hi podem llegir una breu nota biogràfica relativa a Benet Escaler, un sastre originari del poble osonenc que havia posat botiga a Barcelona, i que va arribar a ser «Proveïdor de la Casa Reial» espanyola.(1) En aquesta mateixa nota s’hi esmenta el fill de Benet, Lambert, autor d’algunes obres de teatre, però conegut sobretot com a escultor.(2) Lambert, nascut a Vilafranca del Penedès el 1874 i mort a Barcelona el 1957, mai no es va vincular amb el poble del seu pare; per això ens pot sobtar que Fortià Solà no reporti el nom del germà petit de Benet, Ramon, qui havia nascut a Torelló el 1862, tot i que  de ben jove va instal·lar-se a Barcelona, on va fer una notable carrera artística, arribant a assolir una gran projecció com a il·lustrador de llibres i revistes, activitat que combinà amb la pintura i amb l’escriptura. Més enllà de l’àmbit local, la seva obra tampoc ha generat especial interès,(3) llevat d’alguna excepció.(4)

Un il·lustrador notable

No hi ha dubte que la causa de l’oblit pòstum de Ramon Escaler cal atribuir-la a la seva mort prematura, que li va arribar el 1893, amb només trenta-un anys. En la mesura que hem pogut reconstruir la seva trajectòria se’ns fa evident que no va poder desenvolupar plenament el potencial que la seva obra artística i la seva activitat com a publicista revelen. Axí ho creia Artur Guasch i Tombas, que en un article publicat a ran de la mort de Ramon Escaler, va remarcar-ne l’hercúlia dedicació al seu ofici, tot lamementant específicament que no hagués pogut assolir la plenitud artísitica:

Nascut enmig del treball, no comprenia com pot haver-hi artista que dediqui una o dues hores diàries només, i de vegades cap a la producció, puix ell, donant prova d’una activitat assombrosa, passava de dia hores i més hores en lo seu taller, i quan la feina apressava veia transcórrer nits enteres de cap sobre el paper o la pedra litogràfica.
Convenia lo treball, era precís donar una d’actualitat, doncs, per ell no hi havia hores fixades, acabava el jornal quan l’obra quedava llesta. Moltes vegades quan al dematí anava a buscar-la el mosso de la casa editorial o de l’empresa periodística, ell encara s’havia de ficar al llit.
Pocs artistes hauran produït la quantitat de treball que ell nos ha deixat en los deu anys escassos que com a dibuixant era conegut; però aquest excés de producció ha sigut causa, sens dubte, de què la mort nos l’hagi arrabassat en l’edat del vertader desarrollo intel·lectual, quan sols comptava 31 anys i podíem esperar d’ell molt més del que ens ha deixat. (5)
Ramon Escaler signa el retrat del seu germà Benet
que apareix publicat dins el luxós volum titulat
Metódo de Corte o sea Manual de Sastre (Barcelona:
Tipografía Española, 1883), obra d’aquest últim.
El fet que arribés a ser –en períodes successius– director artístic de com a mínim tres revistes(6) dóna compte de la seva enorme capacitat de treball, ja que a més de produir l’obra pròpia (la portada de gairebé tots els números d’aquestes revistes, mentre les dirigia, eren signades per ell, que solia fer-hi també una, dues i fins i tot tres pàgines interiors), deuria coordinar les aportacions de la resta de col·laboradors gràfics, entre d’altres tasques de gestió pròpies d’aquests càrrecs.

Dues raons poden explicar que, malgrat haver produït una obra força considerable en quantitat i qualitat com a dibuixant i il·lustrador, a més d’assumir responsabilitats en la gestió d’algunes plataformes, la figura de Ramon Escaler quedés pràcticament oblidada després de la seva mort prematura: 


Una, relativa al contingut del seu art, és que no va acabar de consolidar un segell propi com a dibuixant, ja que si bé va practicar amb solvència i fins i tot amb excel·lència diferents registres, no es va especialitzar en cap d’ells, de manera que el conjunt de la seva obra es presenta com una bigarrada amalgama d’estils, formes i temes, que depenia més de les necessitats circumstancials de les publicacions on s’exhibia que no pas estava lligada un impuls creatiu genuí, coherentment desenvolupat, i per això li manca el grau necessari de personalitat que li hauria assegurat la ulterior transcendència. 

L’altra raó, relativa al context històric, es pot trobar en la vertiginosa transformació que viuen les revistes que es publiquen la dècada dels 80 i primers 90, cada vagada més nombroses i més profusament il·lustrades, cosa que comporta una creixent demanda de productes gràfics. Com a consecuència es produeix una inflació d’autors que a finals de segle esclatarà perquè a les revistes il·lustrades el dibuix es veurà progres-sivament desplaçat per la fotografia, i els autors es veuen obligats a buscar sortida a través d’un tipus de publicacions més especialitzades.

En aquesta fotografia, que es conserva a la Biblioteca Nacional de Catalunya (top. XI. 7 BC 92),  identifiquem els germans Escaler, Ramon (a l’esquerra) i Benet (a la dreta). No sabem qui la va fer ni quan, però el més probable és que fos l’any 1892-1893, poc abans de la mort de Ramon. Aparentment, la diferència d’edat entre els dos germans és notable: tot i que no la podem documentar –atès que no coneixem la data de naixement de Benet– cal suposar-la de més de 10 anys.  [Posteriorment a la redacció d'aquest article, Gerard Verdaguer Reig, director del Museu de la Torneria de Torelló, ens informa que Benet Escaler va neixer el 1850, dotze anys abans que el seu germà Ramon.]
Coberta de l’àlbum Fullaraca [1886?],
que conté enquadernats en un sol volum
els dotze quaderns de dibuixos.
Ramon Escaler va morir just quan aquest gran canvi era a punt de produir-se, però sembla que el va intuir; si més no així ens ho fa pensar el segon dels dos volums on va recopilar àmplies mostres de la seva obra gràfica. El primer, Fullaraca, el devia publicar vers el 1886,(7)  i constitueix un repertori complet del seu vessant d’artista gràfic, molt diversificat. Hi ha retrats minuciosos, detallats i acurats, gairebé fotogràfics (l’inici de la popularització de la fotografia sembla que degué influir en aquesta tendència, força generalitzada entre els dibuixants d’aleshores). I hi ha paisatges, dibuixos de racons d’especial atractiu també fets amb una tècnica semblant. En contrast, trobem dibuixos de temàtica lleugera, humorístics, en què el traç és molt més desimbolt, simple, a voltes fins i tot desmanegat a còpia d’esquematisme. No és estrany que creï, amb diverses vinyetes fetes d’aquesta guisa, petites historietes que es resolen en una o dues pàgines. Emprà també sovint la tècnica de la silueta, que en el seu cas consistia en presentar els perfils dels personatges humans completament farcits de negre, mentre que l’entorn, normalment urbà o suburbà (parcs, avingudes...) era representat amb esquemàtics traços de fons obert. En el vessant més formal realitzà nombroses «al·legories», de gran interès perquè sembla que s’hi anticipen formes i temes simbolistes, però sempre matisats per un costumisme omnipresent. 
Aquesta composició al·legòrica fou publicada primer en resvista i després recollida al volum Fullaraca [1886?], en el qual el material s’organitza temàticament a l’entorn dels mesos de l’any. Hi podem apreciar que per sota del predomini dels temes costumistes comencen a despuntar elements i formes simbolistes.

Amb aquesta al·legoria exposà Ramon Escaler les seves intencions  com a director artísitic i principal il·lustrador de La Tomasa (2/09/1888).
En algunes composicions trasllada al paper la reflexió sobre l’activitat artística, cosa que revela la necessitat d’elaborar i exposar una poètica pròpia. Això ho veiem, per exemple, en dibuixos com «Metamorfosis» [vegeu-lo reproduït sobre aquestes ratlles], on en dues vinyetes l’artista mostra la seva capacitat de recrear i millorar una realitat pobra i ruïnosa. I ho veiem també en la historieta «Epístola»,(8) un seguit de vinyetes sobre el procés tècnic de composició que, a diferència del que s’esdevé a «Metamorfosis», no parteix d’un estat de coses prèviament donat, sinó d’un capritx imaginari i aleatori. Escaler tenia present, i revelava en la seva obra, la tensió entre la realitat i la imaginació com a fonts d’inspiració, però no l’acabava de resoldre, tot i que sempre és el treball tècnic el que permet la transformació de l’impuls creatiu en art. 

Composició publicada a La Velada (núm. 38, 18 de febrer de 1893).

A nivell temàtic, els temes més recurrents en la seva obra gràfica són els que tenen a veure amb la dona, ja sigui com a tal (i, quan va més enllà del retrat i dels tòpics, hi mostra una estranyesa ingènua, símptoma de desconeixença i de curiositat), ja sigui en la seva relació amb els homes, entesa sempre en termes amorosos/sexuals. Però n’hi ha molts més: situacions còmiques en àmbits familiars (dins la llar) i en espais públics (carrers, parcs). Ocasionalment s’hi reflecteix el conflicte amb l’autoritat: sovint sota la forma de «lladres i serenos»,  de vegades pot presentar algun esquitx de conflicte social (lluita de classes). 

Acudit gràfic on Escaler mostra el seu costat més misogin, en consonància amb el d’alguns dels seus monòlegs teatrals.
Pral·lelament a obres molt poc formals, com històrieta reproduïda a la pàgina següent, Escaler publicava composicions on imitava amb tot detall obres molt estilitzades, com aquesta, original de l’il·lustrador francès Émile Bayard (1837-1891). Va aparèixer al número de 8 de gener de 1892 de La Semana Cómica.

Encara més interessant que Fullaraca és el llibre Hojarasca(9) on, per sobre de la diversitat formal, d’estils, hi ha la unitat de gènere, ja que els treballs que aplega tenen el denominador comú de poder-se encabir sota l’etiqueta d’historietes, i per tant constituir una mena de precedent del còmic. Si a Fullaraca el motiu estructural eren els mesos de l’any, a Hojarasca s’hi apleguen narracions de temàtiques molt diverses dibuixades en tres o més vinyetes que ocupen una, dues o tres pàgines cada una. S’hi combinen també diferents estils, però la tendència general és cap al traç ràpid i desimbolt, el qual en alguna ocasió adopta obertament l’esquematisme, a voltes (com en el cas de les dues historietes que comparteixen l’epígraf «Del álbum del chiquitín») fins al punt que resulta evident que és un registre que l’autor explora deliberadament, cosa que vista des de la nostra perspectiva actual resulta transgressora i molt moderna (visió que no comparteix el prologuista, qui retreu a l’autor que la qualitat de l’obra es vegi minvada per un excés de producció).(10) 

Historieta publicada inicialment a la revista La Semana Cómica (número de 5 de maig de 1892) i recopilada després al volum Hojarasca [1892]. Ramon Escaler fa un exercici de simplificació infantilitzant molt inusual al seu temps; per altra part, va  ser un dels primers dibuixants en fer servir les butllofes per emmarcar el diàleg.

L’obra literària

Portada de l'edició d'emboscall
de l'obra literària de Ramon Escaler.
Si bé hi ha indicis que Ramon Escaler va fer, molt jove encara, algunes temptatives com a poeta,(11) va decidir enfocar la seva obra literària vers el teatre. En el volum Quatre monòlegs i un quadro dramàtic, recentment publicat, s’hi recullen les seves peces que es van escenificar.(12) Es tracta de tota l’obra literària d’aquest autor que es pot trobar actualment, ja que d’altres títols dels quals es té referència són il·localitzables, probablement perquè mai no es van arribar a difondre en format imprès, i en el cas d’alguna d’elles és fins i tot  dubtós que l’autor l’arribés a concloure.(13) 

Pel que fa a la cronologia de la producció de les obres, no ha estat possible d’establir-la, de manera que cal cenyir-se a l’odre en què van ser publicades al seu dia. Deixant a banda ¡Al peu de la creu!,(14) l’ordenació dels monòlegs seguint aquest principi té un cert sentit temàtic global: descriu el procés de recerca de parella (¡Tot per elles!),(15) festeig (¡Sogres!),(16) compromís matrimonial (¿Em caso?)(17) i estat marital (L’home de la dida)(18) per part d’un seguit de personatges que bé podrien ser projeccions del mateix autor, llevat del cas de l’última, que s’inspira en un tema, pel que sembla, d’arrel popular.(19) Aquest seguit de monòlegs revela com n’era de problemàtica per a Ramon Escaler la relació amb la dona, la qual hi apareix a voltes demonitzada a través de múltiples tòpics de llarga tradició misògina, però posats en joc a l’escenari d’una manera tan crua que es fa palès que en realitat l’autor hi escenifica uns dimonis heretats no pas per perpetuar-los, sinó per estampar-los contra la realitat i així trencar-los i poder-los superar tant ell mateix com el públic que acudia a les funcions, una bona part del qual eren, precisament, dones. La presència de la dona al teatre com a espectadora es posa de manifest en els mateixos textos, com per exemple ens aquest fragment de ¡Tot per elles!:

Portada de l’edició oroginal de
L’home de la dida
. Hi apareix
dibuixat l’actor Jaume Capdevila,
que interpretà el monòleg.
Ara, escoltin un avís
que crec que ho agrairan:
a una dona, sigui guapa,
sigui lletja, xica o gran,
soltera, casada o viuda,
rica o pobra, tant hi fa,
no li diguin pas mai lletja,
o del contrari hi perdran
tots los drets que tenir puguin
amb ella; i això és provat.
¿De què riu vostè, nineta?
¿Perquè canto las v’ritats?
Bé, no se’n doni vergonya.
¿I ara?, ¡bé!, ¿que s’ha enfadat?
¡Tontota! No s’hi amoïni,
no és vostè sola qui ho fa;
à mes, vostè és molt simpàtica...
Digui, ¿per què abaixa el cap?
¡L’hem feta bona! Doncs miri,
no li tornaré a parlar
perquè em sabria molt greu
renyir amb vostè, ho dic formal [...]
En aquest fragment està implícit que l’actor s’ha d’adreçar a una dona del públic, la qual cosa posa en relleu que la presència de les dones en aquests esdeveniments és habitual. L’autor, en dirigir-se directament a una dona del púlic, canvia dràsticament de registre, que passa de ser despectiu i ofensiu a educat i respectuós, per molt que encara mantingui un to de superioritat quasi paternalista. Cal tenir present que en aquesta època cada vegada més dones tenen accés al treball remunerat, ja sigui com a obreres en fàbriques, com a minyones, o, el que és més novedós, com a professionals indepents en tasques relacionades sobretot amb la indústria tèxtil (modistes). Això els dóna autonomia, cosa que modifica el seu paper social, i l’activitat artística (tant les obres com la seva escenificació) reflecteix la tensió que aquest procés genera. 

¡Al peu de la creu! és una obra més treballada dramàticament que els monòlegs, i depassa el realisme en dues direccions aparentment contradictòries: d’una banda cap a l’abrandament romàntic, i de l’altra cap a l’estilització simbolista. És una peça massa breu i isolada dins la producció literària de Ramon Escaler, ja escassa en ella mateixa, com per treure’n gaires conclusions, però posada de costat amb alguns elements que mostra en la seva producció gràfica paral·lela, sembla que avançava en la direcció de l’incipient moviment modernista. Però la mort de l’autor (esdevinguda el 19 de juliol de 1893 en una masia de Sant Gervasi de Cassoles), va impedir que arribés a desenvolupar plenament aquesta tendència en la seva obra.

Recuperar aquestes llegat per als lectors actuals pot contribuir d’alguna manera a recordar un artista injustament oblidat; són peces que no destaquen per tenir un gran nivell literari, però sí que contenen molts elements representatius del període històric en què foren creades. I és un nou pas en la direcció iniciada amb la publicació de Revelacions, de Miquel Figuerola i Aldrofeu,(20) primer volum de la col·lecció «Menes», que, coordinada pel figuerenc Àngel Rodriguez Lozano i qui signa aquestes ratlles, l’editorial emboscall dedica (sense desestimar obres d’altres príodes històrics) a la recuperació i valorització d’un patrimoni cultural parcialment oblidat, com ho és la literatura catalana semiculta i popular de la segona meitat del segle XIX i principis del XX.

Jesús Aumatell

Per consutar aquest article en format pdf (només lectura) cliqueu aquí.

Notes:
1 Veg. Fortià Solà, Història de Torelló. Barcelona: Gráficas Marina, 1948, p. 440.

2 Sobre Lambert Escaler veg. els treballs de Juan Carlos Bejerano: Lambert Escaler. Barcelona: Infiesta Editor, 2005; i Lambert Escaler i Olot: Entre la tradició i el Modernisme. Olot: 2011. Catàleg en línia: http://www.museusants.cat/imatges/exposicions/passades/Cataleg%20Lambert%20Escoler%20i%20Olot.pdf

3 Veg. una breu entrada sobre Ramon Escaler a enciclopèdia.cat: http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0024502.xml, pràcticament idèntica a la del  Diccionari de la literatura catalana (Àlex Broch, dir.; Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2008, p. 340). També és breu, però a més amb algun error greu, la que se li dedica al Diccionario de artistas de Cataluña, Valencia y Baleares (J. F. Ràfols, dir.; Barcelona/Bilbao: Edicions Catalanes, S.A. / La Gran Enciclopedia Vasca, 1980, p. 370).

4 Veg, a Internet, l’entrada «Ramon Escaler i Ullastre», dins el bloc de Fernado Alcolea dedicat a biografies de pintors espanyols: http://wm1640482.web-maker.es/BIOGRAF-AS-DE-PINTORES-B-Z/Ramon-Escaler-i-Ullastre/desktop/.  Per altra part, Antonio Martín, màxima autoritat en la història del còmic a Espanya, l’esmenta de passada com un dels pioners d’aquest art al seu llibre Los inventores del cómc español (1873-1900); Barcelona: Planeta / de Agostini, 2000.

5 Veg. A. [Artur] G. [Guasch] T. [Tombas], «Ramon Escaler», dins La Tomasa, núm. 257, 28-07-1893, p. 428-429 [2-3].

6 Podem documentar, perquè consta explícitament a la capçalera o als crèdits de cada una de les publicacions, que ho va ser de La Tomasa –des del primer número de la segona etapa, datat el 2 de setembre de 1888, fins el   23, de 31 de gener de 1889–, Barcelona Cómica –del número del 20 de febrer de 1891 fins a algun número que no podem especificar (perquè no els hem pogut veure tots) posterior al de l’1 de març de 1892 i anterior al del 19 d’abril del mateix any– i La Semana Cómica –des del número datat el 7 d’abril de 1892 fins el del 9 de juny del mateix any.

7 Fullaraca. «Col·lecció de 12 quaderns, 1 quadern cada mes, 1 ral cada quadern»; sembla que es publicaren com a 12 quaderns solts, col·leccionables, sense data. Antoni Palau i Dulcet consigna el 1886 com a possible any de publicació (veg. Antoni Palau i Dulcet, Manual del librero hispanoamericano, Tom V –E-F–. Barcelona: Llibreria Palau, 1951). A l’enciclopedia.cat (loc. cit. nota 2), en canvi, es dóna el 1887.

8 Publicada a La Velada, núm. 59 (15 de juliol de 1893), p. 445.

9 Hojarasca: Álbum de dibujos; Barcelona: Imprenta La Ilustración, [1892 –aquesta és l’única data que consta al llibre, al peu del pròleg, degut a Josep Lluís Pellicer]. Al final de l’índex d’aquest llibre s’hi esmenten dues obres del mateix autor «en preparació»: Álbum de bellezas: a lápiz i Hojarasca: Nueva colección de historietas. No he pogut veure cap exemplar d’aquestes obres, la primera de les quals segurament sí que es va arribar a publicar, ja que Artur Guasch i Tombas l’esmenta en el lloc citat a la nota 4, on també parla d’un sol «tom d’historietes Hojarasca», cosa que fa pensar que el segon volum mai no va arribar a veure la llum.

10  Veg. Josep Lluís Pellicer, «Prólogo» a Hojarasca: Álbum de dibujos, loc. cit, p. [8].

11 Va ser premiat l’any 1879 en un certamen literari organitzat pel Col·legi Mercantil. Veg. La publicidad, 12 d’agost de 1879, p [2]. En el número 10 (datat el 15-XII-1879) de La zapatería moderna, una revista impulsada per Benet Escaler, hi trobem un poema en espanyol (que era l’idioma d’aquesta publicació, l’àmbit de difusió de la qual era Espanya i Amèrica) de Ramon Escaler, qui es cuidava també de la part gràfica. 

12 Ramon Escaler, Quatre monòloges i un quadro dramàtic. Edició i pròleg de Jesús Aumatell. Tordera: Emboscall, 2016.

13 A més de les obres que recollim en aquest volum, hi ha referències a tres més: Castigo por sí mismo («drama en tres actes i en prosa»), Despulles d’una flor («quadro dramàtic en vers») i L’últim Sant Joan («drama en tres actes i en vers»). Veg. Ramon Escaler, ¡Sogras! / ¡’M caso!; Barcelona: Arxiu Dramàtic-Musical., 3a ed., sense data, contraportada. Fernando Alcolea (loc. cit. nota 3) i Artur Guash i Tombas (loc. cit. nota 4) d’aquestes obres il·localitzables n’esmenten només L’últim Sant Joan, que tots dos etiqueten com a «comèdia de costums»; Guasch afirma que Escaler hi treballava just abans de caure malalt (cosa que devia esdevenir-se a mitjans de 1892), però no diu que s’arribés a publicar. 

14 Barcelona: Litografia Barcelonesa de Ribera i Estany, 1892.

15 Barcelona: Arxiu Dramàtic-Musical, sense data 1885.

16 Barcelona: Arxiu Dramàtic-Musical, sense data [1885?]; forma un volum amb ¡Em caso! 

17 Barcelona: Barcelona: Arxiu Dramàtic-Musical, sense data [1885?]; forma un volum amb ¡Sogres! Reeditat sol el 1892 (Barcelona: Impremta Riera Baixa) amb el títol ¿Em caso? 

18 Barcelona: Impremta Riera Baixa, 1892.

19 A l’inci del llibre s’hi reprodueix una nota de Simó Alsina i Clos on s’explica que tant ell com Ramon Escaler s’inspiraren en una anècdota escoltada en una tertúlia.

20 Miquel Figuerola i Aldrofeu: Revelacions. Tordera: Emboscall, 2015.